Els joves d’avui

Sóc psicòloga i treballo en un Hospital públic a prop de Barcelona, la meva feina m’ofereix poder relacionar-me directament amb la societat real, aquella que té mil colors i milions de vides diferents.

Cada dia converso amb moltes persones, ja sigui en la consulta, en els passadissos de l’hospital, amb companys, o al carrer, amb la família, amb amics, amb coneguts i veïns. En els últims anys observo un canvi en el to dels joves, aquells que es situen entre els 20 i els 30 anys. Els observo atabalats, exaltats, desconcertats i desorientats, amb la sensació constant de que alguna cosa va malament. L’ansietat, la depressió, l’angoixa i la desorientació es converteixen per molts d’ells en el seu dia a dia normal, viure la vida avui sembla que té aquest preu.  Aquest any s’han publicat diversos articles en relació al consum d’ansiolítics al nostre país. Dono fe que cada vegada es prenen més i sense recepta a edats més primerenques.

Els primers vint-i-cinc anys en la vida d’una persona, és l’etapa on afronta la major part de canvis. Els del nostre propi cos, els de la relació amb el món, separar-te dels teus, crear un una identitat i un jo propi. I com si no hi hagués prou feina, recentment apareix la “crisi existencial”, un estat d’adolescència que s’allarga i no deixa passar de fase. El problema comença quan no em completo, quan no sento el reconfort o bàlsam per aquestes inquietuds vitals, i no puc tancar etapa.

Escolto sovint frases tals com: “no avanço, estic estancat/da, no evoluciono, estic fora de joc, no sé quin és el meu paper, no entenc la vida”. Tinc la sensació que abans,  quan tothom seguíem la mateixa norma, tot era més fàcil. Hi havia esperit crític d’acord, però sobretot hi havia una falta d’alternatives com les que avui si que existeixen, i ens conformàvem amb complir el que s’esperava de nosaltres. Així doncs, avui,  amb la multitud d’estímuls que rebem, quin JO diferencial poden tenir aquests nois i noies que sigui autèntic i satisfactori quan el món és tant global? Quan veiem milions de vídeos, actualitzant-se al segon, de persones que mostren només la seva millor versió i no sempre real? N’hi ha prou amb uns likes o compartir?

I llavors és quan el jove inexpert es pregunta si amb 18 anys ja “hauria de”. Quan ens convertim en qui som? Ja estem preparats per llençar-nos de cap a la piscina? Per anar sense rodetes a l’autopista de la vida? Hem de defugir de l’ajuda dels pares per ser nosaltres mateixos?

Ens agradaria una solució ràpida, passar pàgina quan més aviat millor, però saber qui som requereix un esforç més delicat. Aprendre a escoltar-se a un mateix requereix de paciència, perquè és una tasca que ens acompanya al llarg de la nostra vida això d’aprendre i sobretot el canvi.

Ara bé, si parlem de felicitat, en una llista de 146 països, Espanya es situa en el numero 29. En un any hem perdut dos posicions just per sota de Romania i per sobre d’Uruguai. Finlàndia és qui encapçala el major índex de felicitat mundial, els experts diuen que entre els motius principals hi ha  el sistema educatiu, el sistema sanitari, els serveis socials, les llibertats i igualtats entre habitants i la connexió amb la natura entre d’altres. Però el tema que avui m’ocupa és més fràgil, una cosa és la felicitat d’un país, aquell concepte absolut que engloba a totes les generacions, i una altra cosa, de més preocupant segons el meu parer, és la felicitat de la generació que s’hauria d’estar menjant el món a l’estil “pit de Delacroix” (m’encanta la cançó de Rigoberta), la generació dels joves d’avui.

Doncs bé, gairebé un terç de l’anomenada generació Millenial, no pot assumir el cost de l’autonomia, el cost de passar d’etapa. Molts d’aquests nois i noies ja van haver de contraure deutes per poder pagar els estudis universitaris o similars, la majoria amb precarietat laboral, es veuen col·lapsats per un modus vivendi consumista on la satisfacció dura un període de temps massa curt si ens fixem en “likes” o compartits. Veuen com les despeses creixen a una velocitat vertiginosa i la societat respira la crisi econòmica global. A més a més, aquests joves d’avui són més sensibles a les preocupacions actuals per el canvi climàtic, per els efectes de la pandèmia i la seva cara B,  la salut mental, per les guerres i injustícies arreu del món, etc. Tot això i més, pot esdevenir en una crisi existencial si recordem els tips necessaris per ser feliç com un finlandès. En ocasions tot aquest garbuix de patiments està en dissonància amb allò que fora ideal, i pot produir una paràlisi emocional, social, relacional i funcional de grans magnituds per cada un d’ells.

Amb tot això, algú es pot plantejar objectius a llarg termini? Ressonen de nou les paraules: “no avanço, estic estancat/da, no evoluciono, estic fora de joc, no sé quin és el meu paper, no entenc la vida”. Podríem estar parlant d’indefensió apresa vers el futur? Seria terrible aquesta opció. Per sobre de tot confio en les persones i en l’equilibri final, crec que orientant les mirades i els esforços podem revertir això que ens passa. Perquè si els hi passa en ells, també ens passa a tots nosaltres, no podem existir sense l’altre i cal promulgar aquest paradigma humà. Són sensibles també per demanar ajuda i poden explicar el què els hi passa sense tabús com els que nosaltres teníem, aquella generació que feia el que tocava.

No ens hem de creure tot el que ens diuen els altres ja siguin en els mitjans de comunicació o a les xarxes socials, cadascú té la seva veritat i necessitem ser-nos fidels. No son temps fàcils, és veritat,  però tu ets el més important, tu ets la teva missió, estima’t i demana ajuda quan calgui.

Cada recepta necessita el seu temps de cocció.

Les transicions suposen incertesa, comença a mirar cap a la direcció correcta i malgrat els canvis tu sempre segueixes amb TU.